Jacques Derrida

L’enrejolat interromput

És una història emocionant. Quan la poeta i cineasta egípcia Safan Farthy va preparar el guió de la seva pel·lícula D’ailleurs Derrida (1999), ja sabia que hauria d’anar a Algèria per filmar els espais on el filòsofs Jacques Derrida va viure la infància i l’adolescència, fins als 18 anys. Volia trobar la Cabília, la casba d’Alger, la casa familiar, EL CEMENTIRI DE Saint-Eugène. On hi ha enterrats dos germans de Derrida, el liceu Ben Aknoun d’on el petit jueu va ser expulsat per les autoritats franceses de Vichy … Sabia també que Derrida no hi voldria tornar, i que tot ho hauria de buscar ella sola. Acompanyada sempre per guàrdies d’escorta o soldats armats, Fathy va buscar entre els plecs d’aquests espais, completament transformats, els records d’un món gairebé desaparegut.

I així va localitzar el número 13 del carrer Aurelles de Paladines, a el Biar, un suburbi d’Alger: la casa qie la família Derrida havia deixat cinquanta anys enrere. Dins hi va poder veure el piano de la mare de Derrida i, penjat a la paret, salvat miraculosament del naufragi, el vell pòster amb la foto de Charles Chaplin i Jackie Coogan que anunciava la pel·lícula The Kid, raó per la qual Derrida va ser Jackie fins que va començar a ser Jacques. En el libre que el filòsofs i la cineasta van escriure a quatre mans Tourner les mots, Safa Fathy deia que: <<les imatges que resten parlen per les que han desaparegut, a la manera que el dol conté els desapareguts>>. El film avança tota l’estona a través de materials d’enderroc, en cerca de vestigis, com qui destria petjades i ruïnes, pèrdua i restitució. Les imatges proven d’acostar-se a objectes de memòria, per convocar la vida que els ha habitat i per convidar l’imaginari. En definitiva, <<imatges que porten un gran relat secret>> …

<<imatges que porten un gran relat secret>>...<<Una rajola a l’inrevés, només una entre centenars, una sola rajola és el melic del món. Un primer pla sobre un record breu, com si fos el repte llançat per la memòria a l’amnèsia>>.

— Jacques Derrida

…

La tarda abans d’anar a filmar la casa, Fathy va rebre una trucada de Derrida. Li demanava, amb una certa insistència, que hi busqués una rajola desajustada i asimètrica, posada a l’inrevés en l’enrajolat del terra, amb tots els angles orientats de forma incorrecta. Una anomalia, un defecte. La cineasta, sense saber, com ell, si encara hi seria, va preguntar per ella als nous inquilins, i només aleshores la dona, una jove búlgara, va somriure, amb complicitat. La va portar fins a una catifa que l’ocultava, i sí, era allà, a sota. Encara. I va quedar registrada en uns segons del film. Com una ferida. Sense paraules que l’expliquessin. Després escriuria: <<Una rajola a l’inrevés, només una entre centenars, una sola rajola és el melic del món. Un primer pla sobre un record breu, com si fos el repte llançat per la memòria a l’amnèsia>>.

Derrida, també després, es preguntaria per la força d’irradiació, l’exemplaritat, de l’anomalia: <<La metonímia de tots els ajustaments interromputs. De tot el que no va, tot el que va malament en la vida>>. I hi va reconèixer el propi esforç per ordenar les coses, com si sempre hagués hagut d’esmenar aquest defecte primordial, metàfora de tots els altres: <<Per restablir el dret o restituir la justícia. No tant per posar ordre com per convertir-me en el sentinella d’un desorra, el guardià cec i vigilant dels espectres i dels crims>>. I va aprendre, cinquanta anys després, que <<sempre és a partir d’una tensió, d’una interrupció, d’un defecte, des de la ferida d’una asimetria, que la memòria pot organitzar-se. S’organitza millor en el desajust>>. Una memòria plàcida no té més opció que adormir-se. La ferida, tanmateix, manté la memòria viva. I la memòria, com deia sovint el filòsof, és un altre nom de l’avenir.

(12/04/2015) Xavier Antich / ara – cultura