Grècia

“Tots hem nascut a Grècia (…) La mesura humana dels déus i la mesura divina de l’home (…) A Grècia hi ha les fonts de tots els rius d’Europa.” / J.M Ballarín, Paràbola dels retorns

“Grècia ha estat la més gran il.lusió del món occidental.” Paul Valéri

“Feliç l’home que, abans de morir ha pogut navegar per l’Egeu. En cap altra banda es passa tan serenament de la realitat al somni” Nikos Kazantzakis

Xavier Valls Rota
aiguatinta sobre planxa de coure 25×33,5
2024

El nom de Grècia té per els europeus… una resonància familiar. Els europeus han rebut la seva religió, les seves concepcions del més enllà, d’allò remot, no de Grècia, sinó de l’Orient y, concretament, de Síria. Però les concepcions del més ençà, d’allò present, la ciència i l’art, allò que s’atisfà, dignifica i adorna la vida espiritual, té el seu origen a Grècia, ja sigui directament, ja indirectament, a través dels romans. / Lliçons sobre la Història de la Filosofia I, pp 139 / G.W.F. Hegel

“A Grècia un sent ganes de banyar-se en el cel, de treure’s la roba, córrer i, d’un salt, capbussar-se en el blau”. Henry Miller

“La bellesa de Grècia es base sobretot en el contrast entre promontoris pronunciats i badies d’aigües blaves, entre muntanyes pelades i valls fèrtils” Steven Runciman

“Els viatges, com els artistes, neixen, no es fan. Hi contribueixen un miler de circumstàncies diferents, molt poques de les quals han estat desitjades o determinades per la voluntat”. Lawrence Durrell, Llimones amargues

“El turista veu el que ha anat a veure; el viatger veu el que veu”. Gilber Keith Chesterton

Xavier Valls Rota
aiguafort sobre planxa de zenc 25×16,5
2005

Súnion! T'evocaré de lluny amb un crit d'alegria, tu i el teu sol lleial, rei de la mar i del vent: pel teu record, que em dreça, feliç de sal exaltada, amb el teu marbre absolut, noble i antic jo com ell. Temple mutilat, desdenyós de les altres columnes que en el fons del teu salt, sota l'onada rient, dormen l'eternitat! Tu vetlles, blanc a l'altura, pel mariner, que per tu veu ben girat el seu rumb; per l'embriac del teu nom, que a través de la nua garriga ve a cercar-te, extrem com la certesa dels déus; per l'exiliat que entre arbredes fosques t'albira súbitament, oh precís, oh fantasmal! i coneix per ta força la força que el salva als cops de fortuna, ric del que ha donat, i en sa ruïna tan pur.
Súnion!, de Carles Riba

Era bonic Súnion aquell dia de l'Anunciació
de nou amb la primavera.
Escasses fulles verdes al voltant de les pedres oxidades
la terra vermella i les argelagues
mostrant a punt les seves grans agulles
i les flors grogues.
Més lluny les columnes antigues, les cordes d'una arpa sonen encara ...

Calma
Què devia ser que em feu recordar Ardieu?
Una paraula en Plató, em temo, perduda pels solcs del cervell.
El nom de l'arbust groc
no ha canviat des d'aquell temps.
Al vespre vaig trobar el fragment
<<El lligaren de mans i peus>> ens diu
<<el tiraren avall i l'esquarteraren sobre les argelagues espinoses
i anaren a llançar-lo al Tàrtar, fet un parrac>>.

Així als inferns pagava els seus crims
Ardieu de Pamfília, el gran miserable tirà.

Iorgos Seferis, Sobre les argelagues. Atenes 1971