En col·laboració amb la Fundació Miquel Martí i Pol, per commemorar el 50è aniversari de la publicació del poemari La fàbrica els artistes del Taller Monogràfic de Gravat de l’Escola d’Art de Manresa han creat peces inspirades en els poemes del recull amb tècniques de gravat i estampació.
Artistes del Taller de Gravat de l’Escola d’Art de Manresa:
Eva Cardona, Joan Ferrer, Anna Ma. Fernández, Esperança Holgado, Núria Len, Teresa Rotchés, Fina Sanfeliu, Ma. Àngels Sarrate, Ma. Teresa Soler i Xavier Valls. Coordinadora: Alèxia Lleonart
Exposició itinerant
- Museu de la Colònia Vidal, Puig Reig / juliol – agost 2022
- Museu Arqueològic l’Esquerda, Roda de Ter / del 10 de setembre al 9 d’octubre del 2022
- Escola d’Art de Manresa / del 10 d’octubre a l’11 de novembre 2022
- Biblioteca Ateneu Les Bases de Manresa / de l’1 al 31 de març 2023
- Biblioteca Pilarín Bayés, Vic / de l’1 al 30 d’abril 2023
- Biblioteca Sant fruitós de Bages / del 3 al 31 de maig 2023
- Biblioteca Pare Ignasi Casanovas, Santpedor / del 6 al 29 de setembre 2023
- Biblioteca de Gironella / del 6 d’octubre al 25 de novembre 2023
- Biblioteca Municipal Marc de Cardona / del 12 de març al 2 d’abril 2024
Catàleg
Gravats del poemari La Fàbrica de Miquel Martí i Pol
del Taller de Gravat de l’Escola d’Art de Manresa
S’ha editat en ocasió de la commemoració de La Fàbrica 50 anys
Esperança Holgado Duarte / Gravat amb punta seca sobre planxa de bric / Entintat en buit
PRÒLEGS
Hi ha processos que, des del primer moment, ja veus que comencen amb bon peu, que tot s’encarrila fàcilment i adientment i aquests bons inicis fan pensar que el projecte arribarà a bon port. La primavera passada, el nostre bon amic Xavier Valls, membre de l’Escola d’Art de Manresa ens va demanar si seria possible que enguany el seu treball fos una col·laboració amb la Fundació Miquel Martí Pol. Nosaltres li vam dir que ens semblava molt bé, que no hi havia d’haver cap problema, tot el contrari, que crèiem que era una bona idea, tenint en compte que ja coneixíem els resultats admirables dels seus treballs en altres àmbits. Vam exposar la iniciativa manresana als responsables de la Fundació i de seguida ho van trobar interessant. Es donava, a més a més, la coincidència que aquests, per la seva banda, buscaven persones o entitats d’arreu del territori que volguessin treballar amb ells per celebrar els 50 anys de la publicació del llibre La Fàbrica. Així doncs, no va costar gens de posar fil a l’agulla. Ràpidament es van posar en contacte i van començar a treballar en el que s’ha convertit en una exposició Miralls de la Fàbrica i ara en aquest llibre. Un projecte col·lectiu del tot encertat, reeixit, i brillant.
El pare deia que un poema no està acabat del tot fins que algú no el llegeix, l’interioritza i se’l fa seu. Aquest procés s’ha realitzat plenament amb les il·lustracions que han fet els membres del Taller de Gravat, de l’Escola d’Art de Manresa. Tots els gravats que acompanyen els poemes de la Fàbrica són el resultat d’una lectura atenta, d’una bona comprensió i d’una magnífica recreació individual i particular a través de les diferents tècniques plàstiques que han utilitzat. De ben segur que el pare estaria molt content i satisfet de veure aquests treballs que han donat una altra dimensió a les paraules dels seus poemes.
El títol, tant de l’exposició com del llibre, Miralls de la fàbrica el trobo enginyós i oportú. Em suggereix un joc una mica especial i curiós. Us l’explico. Un mirall, en principi, reflecteix una imatge i prou , però en aquest cas Miralls de la fàbrica va més enllà. No es limita a reflectir una imatge sinó que en crea de noves. En suggereix d’altres i alhora no deixa de ser, també, el reflex d’unes realitats, sentiments, vides , somnis, angoixes, solituds que pertanyien a uns personatges i a un lloc concrets i que ara, en canvi, poden interpel·lar i ho fan a uns altres personatges, amb unes vides, somnis, angoixes, solituds, semblants. Tot plegat dona sentit, penso, a l’existència d’aquest llibre i tanca el cercle del que parlava el pare. D’una Elionor, Soledat Gonzàlez, Rita Mirambell que treballaven en una fàbrica de la conca del Ter, pots arribar a una altra Elionor, Soledat González, Rita Mirambell d’una colònia tèxtil del Llobregat o de qualsevol altra entorn obrer. Això és la màgia de l’art escrit o interpretat i aquest llibre n’és una mostra fefaent.
La Nou de Berguedà , agost de 2022
Xavier Valls Rota / Gravat a l’aiguatinta damunt planxa de coure / Entintat en buit.
La Fundació Miquel Martí i Pol, amb motiu de la commemoració dels 50 anys de la publicació del poemari La fàbrica (1970-1971) –editada per primera vegada l’any 1972 per Quaderns El Bordiol–, conjuntament amb diverses institucions i entitats patrimonials s’han aplegat per portar a terme un projecte conjunt i coral que oferirà, durant el 2022, un programa d’activitats interdisciplinàries amb la poesia com a eix vertebrador, i que sota aquest paraigua literari donaran testimoni als obrers del tèxtil de la Catalunya de finals del franquisme.
El projecte s’ha gestat amb xarxa des de la Fundació Miquel Martí i Pol, el Museu Arqueològic de l’Esquerda i l’Ajuntament de Roda de Ter; el Museu del Ter; l’Arxiu de Memòria Històrica de Roda de Ter; l’Associació de veïns i veïnes La Blava; la Biblioteca Bac de Roda; l’Institut Miquel Martí i Pol de Roda de Ter; l’Escola Puig-Agut; l’Associació La Colònia Modernista; l’Ajuntament de Manlleu; la Biblioteca Municipal de Manlleu; l’ACVIC Centre d’Arts Contemporànies, el Patronat d’Estudis Osonencs; l’Escola d’Art de Vic; l’Ajuntament de Tona; l’Ajuntament de Granollers; Konvent de Cal Rosal; el Museu de la Colònia Vidal i l’Ajuntament de Puig-Reig; la fàbrica Roca Umbert de Granollers; el Museu d’Història de Catalunya; l’Ajuntament de Manresa i Escola d’Art de Manresa.
Totes aquestes institucions treballen en la creació d’un programa d’activitats compartit que es dona a conèixer en la pàgina web de la FMMP i es promociona de forma col·lectiva. Al seu torn, el nucli d’impulsors treballa la commemoració en les respectives poblacions, des de l’àmbit educatiu i de les entitats del seu teixit local proper.
El Taller monogràfic de Gravat, de l’Escola d’Art de Manresa, es va adherir al projecte amb la proposta Miralls de la Fàbrica, peril·lustrar amb diferents tècniques de gravat els vint-i-un poemes del poemari La fàbrica. Aquest treball ha generant una exposició itinerant i aquest llibre que teniu a les mans.
El món tèxtil del Llobregat-Cardener deia <<l’altre riu>> per referir-se a les colònies fabrils del Ter. En aquest projecte ens agermanem els dos rius més treballadors. Els diferents artistes que hem fet les il·lustracions tenim arrels familiars vinculades al treball de La fàbrica.
Llegint, comentant, furgant la memòria a través de fotos i objectes, revivint històries familiars en les fàbriques i la vida a les colònies de vora els rius, l’alumnat del Taller monogràfic de Gravat de l’Escola d’Art de Manresa, hem fet una interpretació lliure dels poemes de La Fàbrica (1970-1971) de Miquel Martí i Pol, il·lustrant-los amb diverses tècniques de gravat i estampació: aiguatinta; sucre i aiguatinta; gofrat; tècniques aditivis; collage; punta seca sobre planxa de tetrabric; linoleogravat amb degradat; col·lagrafia i punta seca sobre diverses planxes de tetrabric entintades a la poupé; . Us les presentem en aquest llibre, reflex de l’exposició Miralls de la fàbrica.
Taller de Gravat de l’Escola d’Art de Manresa,
Manresa, setembre 2022
«LA FÀBRICA»
L’any mil nou-cents-vint-i-cinc jo encara
no havia nascut. Això vol dir
que, segons com es miri, molts dels fets
que van passar aleshores no m’afecten
o m’afecten a penes. Renuncio,
doncs, a narrar pel menut les foteses
que m’han contat després. Ara m’importa
deixar dit que aquell any s’inaugurà la fàbrica.
Això i, també, rememorar persones
que mai no es solen esmentar en les cròniques.
L’any vint-i-cinc la fàbrica no era
tan gran com ara. Això no obstant, anava
en camí de tornar-se aquest gran ventre
que ha esdevingut, un ventre que es regula
mitjançant subtilíssimes marees,
perfectament indiferent, amorf,
trepidant i sorrut: agressiu, diuen
- i aquest mot, segons sembla, és un elogi.
Potser aleshores, per alguna escletxa,
S’hi filtraven microbis de tendresa
i la gent de pell aspra se sentia
estranyament amorosida i feble,
capaç i tot d’estúpids sacrificis.
Aquella gent vull evocar, els qui viuen
encara, afeixuguits pels anys, estòlids,
i els altres, els qui han mort a plena ruta
d’aquest quaranta anys llargs. Ells i no els altres
-els qui ostentosament estampen
llur nom damunt la feina-
són els únics herois d’aquesta història.
Tants n’he tractats que els noms se m’acumulen
i el record pren diverses fesomies,
gestos diversos, veus també diverses.
La Maria Carné, que morirà soltera,
l’Isidre Feixas, en Cinto Filosa,
la Joana Martínez, que esbaldia
comunes i racons i s’arrugava
a poc a poc, com s’arruguen les fulles,
en Pep Salou, l’Agustí Vilanova,
la Carmeta Escalé, que ara es retira
i a vuit anys mal complerts ja treballava,
i tants i tants, vivents o no, que formen
un cos inerts i pàl·lid a hores d’ara.
¿Què els pot salvar del no-res en què viuen
si no és la veu d’algú del seus que en parli?
Al seu entorn la trista baluerna
ha anat creixent i ronca poderosa.
Com una tribanella, la sirena
barrina, ahir i avui, cervell i orelles
quatre cops cada dia i esvalota
l’ocellada que nia entre les branques
dels marronyers i dels pollancs. No és fàcil
fer sortir de l’oblit els qui van viure
amb un destí d’oblit per tota paga,
els qui van enronquir-se i esllomar-se
formiguejant desficiosos entre
boscos hostils de ferros i corretges,
enmig del gran soroll i, tanmateix, la gesta
d’ells, i no pas dels altres, configura
aquest sòlid passat de sang calenta
que em manté en un estat constant d’alerta
contra la defallença o la cobdícia.
Des del meu temps els penso i els evoco.
Presents o absents, és en llurs esperances
que em reconec. La fàbrica perdura;
no ha mudat gens en quaranta anys, o a penes;
per això aquest esforç per sobreviure,
cansat si es vol però content hi ha dies,
entre vidres glaçats, portes barrades
i el gran brogit, el gran brogit que, a estones,
em fa perbocar mots, a ells el dedico,
en ells el sento i per ells vull que sigui
fecund i reptador i, alhora, tendre.
Cal que, des d’ara, llurs noms senyoregin
les feixugues parets. Fem -ne bandera
contra el gran enemic. Per onsevulla
que giri els ulls llurs ombres m’acompanyen.
D’ells vull parlar, en parlar de la gent d’ara.
D’ells vull parlar. Sense ells, jo no existeixo.
Gravat a l’aiguatinta sobre planxa de coure. Entintat en buit
«LA CREACIÓ»
1
El primer dia ens atordí la fressa
terrible de les màquines. Lluitàvem
per entendre el que ens deien i, al migdia,
quan vam sortir al carrer,
vam retrobar la quietud perduda.
Era a l’estiu i feia poc que havíem
complert els catorze anys. Llavors encara
érem novells, sense fel ni sospita.
2
El segon dia vam aprendre el ritme
solemne de la feina. Se’ns liquava,
a poc a poc, tot l’enyor i ja ens servíem
de les mans per comprendre.
A fora queia
la pluja lentament, com en un somni.
Ens ho va dir en plegar i ens en vam riure.
3
El tercer dia vam comprendre moltes
paraules mig sabudes. La profunda
raó de viure dels qui sempre creixen
vençuts i solitaris, i la nosa
massiva i obsessiva dels preceptes.
Era a l’hivern i el gris opac dels vidres
traspuava tristesa.
4
El dia quart vam estimar una noia,
darrera un magatzem, amb la presència
llunyana i esmortida de les màquines per música de fons.
Feia un vent càlid i ella era tan dolça
i acollidora com una ombra. Al vespre
semblava que tinguéssim les mans plenes
de sorra o bé d’ortigues.
5
El cinquè dia ja era com si haguéssim
nascut entre les màquines. Teníem
les mans tan dures com qui més i alçàvem
la veu per renegar sense temença.
Feia sol al carrer i el petitíssim
bocí del cel que es veia a les finestres
era absurd i llunyà com un miratge.
6
El sisè dia vam cobrar. Nosaltres
som gent plena de seny, que no confia
que el món pugui salvar-se amb un miracle.
Descreguts i solemnes fem coses
amb un aire tan bròfec que no sembla
que lluitem tenaçment perquè tot sigui
més clar i entenedor. Hi ha gent que ens mira
com sol mirar-se els folls. Després s’ajupen
a besar els peus d’aquells que els apallissen.
7
El setè dia era diumenge i vàrem
reposar com Déu mana.
De tot això, pel juny, si no em descompto,
farà ja mil-nou-cents-i-vint-i-quatre
llarguíssims anys.
No res: una fotesa!
Gravt amb tècniques additives sobre plan de coure.
Serigrafia amb carborundum.
Entintat en buit
«A LA MANERA DE J.V. FOIX»
A trenc de mots m’adormo,
em llevo a trenc de mots.
Vuit hores m’empresonen,
l’escarceller és sord.
La fosca em fossilitza:
obriu els finestrons!
Algú escriu paraulotes
al llarg dels corredors.
S’apropen temps difícils,
ho ha dit el director.
Les dones s’esparveren,
ningú no atia el foc.
Jo només brando llibres,
ells branden un garrot;
el món serà dels dòcils;
no pot manar tothom.
S’enlloten les paraules,
tot és fangueig i por;
a cada cantonada,
profetes i burots.
La gent s’enfila al carro
de mort del vencedor.
Que pols que s’amuntega
pels múltiples racons!
No bufen vents de pluja;
si almenys la salabror
clivellés l’aire tebi
i aquest regust tan dolç...
Però els tractats ho diuen
-què crema més que el foc?-:
amb quatre camallades
pots travessar mig món;
encalça meravelles,
tots els camins són bons;
no et quedis cap diumenge
a casa, vora el foc,
i crema tots els llibres
quan siguis lluny i sol.
Travesso, solitari,
places i carrerons;
la gent em mig saluda
amb aire recelós.
A casa ja m’esperen;
menjo de pressa i poc.
Així que esmolo el llapis
ja torno a ser ben sol.
A trenc de mots em llevo,
m’adormo a trenc de mots.
Gravat amb tècniques additives sobre planxa de coure.
Serigrafia amb carborundum.
Entintat en buit.
«HOMENATGE A MIQUEL BAUÇÀ»
La sirena grossa i el rellotge elèctric de la porteria.
Els dos tells del passeig i els bancs de fusta
del bosquet de marronyers.
La porta principal i les portes secundàries.
La sirena petita i els rellotges elèctrics de les quadres.
Els motors i les corretgers.
Les màquines, el fil, els fluorescents.
La prima, els incentius, els uniformes.
El director i els encarregats.
Els horaris i les festes intersetmanals.
El soroll dels vidres glaçats de les finestres.
L’alienació, la solitud, l’esgotament...
Gravat amb punta seca sobre planxes de bric.
Entintat en buit
«L’ELIONOR»
L’Elionor tenia
catorze anys i tres hores
quan va posar
-se a treballar.
Aquestes coses queden
enregistrades a la sang per sempre.
Duia trenes encara
i deia: «sí, senyor» i «bones tardes».
La gent se l’estimava,
l’Elionor, tan tendra,
i ella cantava mentre
feia córrer l’escombra.
Els anys, però, a dins la fàbrica
es dilueixen en l’opaca
grisor de les finestres,
i al cap de poc l’Elionor no hauria
pas sabut dir d’on li venien
les ganes de plorar
ni aquella irreprimible
sensació de solitud.
Les dones deien que el que li passava
era que es feia gran i que aquells mals
es curaven casant-se i tenint criatures.
L’Elionor, d’acord amb la molt sàvia
predicció de les dones,
va créixer, es va casar i va tenir fills.
El gran, que era una noia,
feia tot just tres hores
que havia complert els catorze anys
quan va posar-se a treballar.
Encara duia trenes
i deia: «sí, senyor», i «bones tardes».
Gravat amb punta seca sobre planxa de bric.
Entintat en buit a la poupée.
«LES PARAULES»
Les paraules no sempre volen dir el mateix.
La distància d’un lloc a un altre lloc és variable.
Tu i jo no podem seure a la mateixa cadira.
I ara, de genolls en terra,
que tothom demani perdó.
Només l’ordre garanteix la justícia.
La moral és la salvaguarda de la llibertat.
Tu i jo – no te n’adones –
no podem seure a la mateixa cadira.
Gravat en segells de goma,
entintat en relleu i objecte gofrat
«NOCTURN»
A l’angle del carrer de París i l’avinguda de Roma,
al bar «l’Estrella», les vigílies de festa
s’encén un rètol lluminós que anuncia
una beguda d’origen nord-americà.
El barri és nou i trist,
amb cases magres, desiguals, i un aire espès,
amb tuf de cuina pobra.
Als carrers sense asfalt s’hi formen tolls
i la llum hi escasseja.
Molts diumenges al vespre
l’amo del bar «l’Estrella» encén altra vegada
el rètol lluminós i s’embriaga.
La proclama, agressiva, crema tota la nit.
Les dones que treballen
al primer torn i que es lleven de fosc
agraeixen el gest
amb un somriure de complicitat
carregat de tendresa.
Gravat amb punta seca sobre planxes de bric.
Entintat en buit
«COM QUE ARA VE EL BON TEMPS»
Com que ara ve el bon temps,
amb set pedretes blanques
farem set menjadors
a la vora de l’aigua.
A l’hora d’esmorzar
hi pararem la taula;
fulles de marronyer
ens faran de tovalles.
Dilluns mengem arròs,
dimarts, truita amb patates,
dimecres i dijous,
cigrons amb botifarra,
i pa amb tomàquet el
divendres i el dissabte.
Si surt un aprenent,
li llevarem les calces
i amb un espardenyot
li estovarem les anques.
Quan passi el director
posarem cares llargues,
direm «bon dia» a cor
i ens taparem les cames;
set diables ocults
faran grans riallades.
En ser tres quarts de nou
despararem la taula
i mentre soni el corn
fugirem de la clasta.
Amb menys de quatre salts
ja serem a la plaça;
un quart per esmorzar
i un quart per fer gatzara.
Dos minuts per les nou
tornarem a la tasca.
Passant pel safareig
ens rentarem la cara,
engegarem el crit
que esparveri les dames
i saltarem el gual
com qui se’n va en batalla.
Com que ara ve el bon temps,
amb set pedretes blanques
farem set menjadors
a la vora de l’aigua.
Gravats a l’aiguafort sobre planxes de ferro, entintats en buit i estampats sobre teixit de cotó i paper. Gofrat
«MOT D’ORDRE»
Amb el fil entortolligat en una bitlla
es podrien lligar de mans i peus
mitja dotzena d’explotadors.
Però el fil és molt prim
i només subjecta,
subtilment i eficaçment,
els explotats.
Cal anar amb peus de plom.
Un conjunt de fils
ben trenat
és una corda.
Gofrat d’objecte en relleu
«ARA, MIQUEL»
Ara, Miquel,
torna a ser el temps
del fil gruixut i les paraules dures.
Escasseja el diner
i ja és sabut que els poderosos
- planye’ls, Miquel!-
només podem permetre’s
certes efusions sentimentals
amb la butxaca plena.
A coll-i-be dels pobres
alternen xurriaca i caramel
segons el vent que bufa,
però no descavalquen mai.
Miquel, recordar-ho:
únicament pegant sacsades
tots plegats
ens els traurem de sobre.
Les canyes
només es tornen llances
si hom les empunya amb esperit de lluita.
Miquel, aquest llevant
fa molt de temps que dura,
i el terra és xop
i se’ns podreix la sola
de les sabates.
¿No trobes que ja és hora
de treure els peus del fang
i espolsar-se el clatell
i fer bugada?
Gravat a l’aiguatinta sobre planxa de coure.
Entintat en buit
«NI PEL CANTÓ DE LLEVANT»
Ni pel cantó de llevant
ni pel cantó de ponent
ja no penetra l’aroma del capvespre,
ara que els tells deuen exhalar
un perfum torbador
i les flores es marceixen discretament
a la vora de l’aigua.
No hi ha fissures perquè ens hem venut
prèviament la llibertat
per sobreviure,
i de res no serveix
xipollejar els aiguamolls
o estovar-se la veu al bany maria.
Més val escriure-ho clarament
a totes les parets
i repintar-ho sovint
si la pluja ho esborra.
Gravat amb punta seca sobre planxa de bric. Entintat en buit i gofrat
«LA RITA MIRAMBELL»
La Rita Mirambell
—trenta-set anys,
casada,
metxera al torn de nit,
amb el marit paleta
i tres nenes de deu,
set i cinc anys.
La Rita, dic,
que de dies fa feines
al col·legi de monges
a canvi d’un descompte
en el preu dels rebuts
i a casa seva cuina,
renta i endreça.
La Rita, repeteixo,
ara s’entén a plena fàbrica
—ho sap tothom menys el marit— amb un casat que treballa al batan;
i foraster, per postres!
I és el que diu la gent:
la feina se’n fotran
si el director se n’assabenta.
Quin poc catús,
redéu!,
els pobres.
Gravat amb punta seca sobre planxa de bric.
Entintat en buit i collage.
Segells de goma entintats en relleu
«DE SEMÀNTICA»
Tot darrerament
a la fàbrica
han millorat molt
les relacions humanes.
Ara mateix, per exemple,
de treure la prima setmanal
a una treballadora
per un barreig de fil,
posem per cas,
o algun acte menor d’indisciplina,
ja no se’m diu imposar una sanció;
se’n diu
estimular el sentit
de la responsabilitat.
Col·lagrafia entintat a la poupée i collage tèxtil
«EPIFANIA»
El rei blanc
porta una barba de cotó.
El rei negre
porta una barba de carbó.
El rei ros
no porta barba.
Hi ha gent maliciosa que assegura
que és una noia.
Han arribat pel cantó del batan
amb l’uniforme empolsinat de borra
i ara es passegen dignament,
muntats en dòcils carretons mecànics.
Reparteixen
caps de color,
bitllots
i metxa:
matèria prima pel negoci.
Van a la seva perquè el temps, des d’ara,
també compta per a ells.
Els moderns sistemes de treball
no respecten els mites.
Tanmateix les dones encara surten
al cap de la màquina
i comenten la rara pervivència
del misteri.
Això sí: no hi ha estrella.
Aiguatinta al sucre sobre planxa de coure.
Entintat en buit.
«COMPTES CLARS»
Jo el que puc dir es que dos i dos són quatre
i que, del meu record,
el sol sempre ha sortit pel cantó de llevant.
Quaranta-dos anys no són pas quatre dies
i una dona i dos fills
són una dona i dos fills.
Doncs bé, que algú m’expliqui,
entenedorament,
els beneficis que em reporten
els incentius i les hores extres
i em moriré tranquil.
Paraula d’home.
Gravat amb tècniques additives sobre planxa de coure, serigrafia amb carborúndum.
Entintat en buit
«JOAN»
Joan, ja no podreu fermar més el cavall
als marronyers del pati
ni tornareu a menjar sopes oloroses
per esmorzar,
a la fresca del soterrani.
Enyoradís com sou,
de ben poc us valdrà
cloure tossudament els ulls
o entaforar-vos borra a les orelles.
Els primers temps són durs:
rosega el corc de la tendresa
i el cap fa un so opac, com una carabassa.
Joan, llesqueu el temps amb cura,
amaniu-lo poquet
rosegueu-ne les crostes
amb seny i paciència
i ompliu-vos les butxaques de palets,
que el vent no us arrabassi.
Tot és no-res, Joan, ja ho diu la dita.
No us detureu davant de cap mirall,
tanqueu bé les finestres i les portes;
i si encara us lleveu algun matí
amb els muscles suats,
fregueu-vos les aixelles amb colònia.
Tot és no-res, i ells pla que se’n refoten!
Gravat amb punta seca sobre planxa de bric.
Entintat en buit.
«EL PROGRÉS, DIUEN»
Anys endarrera se solien penjar
estampes de la Mare de Déu
i flors de paper
a les columnes.
Eren uns temps en què cap dona
no tenia cura de més d’una contínua
i a cada secció hi havia un grup d’ajudantes
joves i sorolloses.
A poc a poc han desaparegut
les estampes, les flors, les ajudantes
i cada dona porta
quatre contínues, com a mínim.
Ara, al lloc on hi havia les estampes
hi sol haver un termòmetre
i cada dia augmenta
l’enveja i el recel entre la gent.
No serviria de res
tornar a penjar flors
ni és d’esperar que es repeteixi
la presència de les noies.
El progrés, diuen, és irreversible.
Collage, aiguafort sore planxa de ferro, monotip sobre tela i gofrat.
«LA SIRENA»
Tenim el cabàs penjat darrera la porta
i a les mans el solc que hi va deixar l’eina.
Però els matins s’allarguen
i del llit estant, amb els ulls oberts,
sentim com toca la sirena.
Si comptem amb els dits ens sobra temps;
si comptem amb diners ens manca feina.
Però encara hem de viure
i del llit estant, amb els ulls oberts,
sentim com toca la sirena.
No és pas culpa vostra, ens diu sovint la gent,
aquests temps són durs i tot escasseja.
Però els anys no s’aturen
i del llit estant, amb els ulls oberts,
sentim com toca la sirena.
Vindran altres temps si ho volem tots plegats;
mai no ens han fet por l’esforç ni la feina,
i tant se val si ja hem mort quan ningú,
del llit estant, amb els ulls oberts,
senti com toca la sirena.
Gravat sobre planxa de linòleum.
Entintat en relleu amb degradat de colors.
«IN MEMORIAM»
Com que no sempre el poema s’organitza
entorn d’una subtil regolfada de conceptes,
ara puc dir que avui hem enterrat
la Soledat González,
que feia disset anys que netejava
les comunes de la fàbrica
i un any escàs que s’havia jubilat
perquè les cames ja no la servaven.
De res no servirà que li dediqui aquest poema;
i si dic que cantava mentre feia la feina
no faig sinó narrar
fets sense cap importància.
La Soledat González mai no havia
oblidat el seu poble, a Extremadura,
i deia que les glans que durant anys
havia compartit amb els porcs que guardava
eren de bon menjar i alimentoses.
Avui seria fàcil estibar meravelles.
La Soledat, l’havien
foragitada del seu poble
en acabar la guerra.
Tot el que es perd es perd per sempre:
vosaltres, jo, la Soledat González...
Punta seca sobre planxa d’alumini.
Entintat en buit a la poupée
«AGUSTÍ, GRAN SAPASTRE»
Agustí, gran sapastre, alceu el vol
que ja està a punt de tocar la petita.
Apa! endreceu cabàs i ulleres
i calceu-vos les vambes.
L’home del sac deu esmorzar a la cuina
de casa seva, amb els nens i la dona,
i al moment menys pensat pot aparèixer.
Ja sabeu el que us toca:
quatre horetes i escaig de corredor;
alguna feina escadussera
-canviar el 6, posar anelles al 12-
i, més que res, vetllar les noies,
sobretot la del 7, que és joveneta
i quan s’ajup sol ensenyar les bragues.
Qui pogués ésser vós! Au, via fora!
Cal que doneu exemple:
enduriu els morrets, per això us paguen;
pàmpols tancats i res d’obrir finestres,
que si bufen mals vents la gent no sirga
i el pobre amo en pateix. Som-hi, gran home!
Fesol sense un bon aspre no s’enfila.
No mireu endarrera; que s’espucin!
Bé us heu d’espuçar vós.
Sentiu? Ja toquen.
Gravat amb punta seca sobre planxes de bric.
Entintat en buit i gofrat.
«AVÍS»
Tots els treballadors,
tant els de les sales de la planta baixa
com els de les sales del primer pis,
entraran i sortiran de la fàbrica
per la porta principal.
La porta principal
és la porta d’entrada i de sortida
dels treballadors.
Les portes secundàries
serveixen per finalitats discrecionals
durant la jornada de treball,
però no han d’ésser utilitzades
per entrar o sortir de la fàbrica
al començament
o a l’acabament dels torns.
De dilluns endavant
tots els treballadors,
en entrar,
recolliran la fitxa que porti el seu nom
del dipòsit corresponent a la seva secció,
la perforaran amb el rellotge-control,
tal com ha estat abundosament ensenyat,
i la tornaran al seu lloc.
Tant les fitxes com el rellotge
són al peu de l’escala que hi ha
darrera la porta principal.
Col·lagrafia i punta seca sobre diverses planxes de bric.
Entintades a la poupée
Puntaseca 